CONTINUÏTAT MÚLTIPLE

Fotografies ©Imma Casanellas                 

ALBERT MARQUÈS

-

GONZALO DEL VAL

JAMBOREE JAZZ CLUB - SALA 3

56è Festival de Jazz de Barcelona

8 novembre 2024

Albert Marquès, piano

Gonzalo del Val, bateria i percussions

Encara bo que només n'eren dos, de músics! Quina capacitat de generar atmosferes! La immensa quantitat de registres i estils que van desplegar aquest dos artesans fou de les que et fan aferrar-te a la cadira fins al final del concert, encuriosit només per escoltar què va passant. 

Assistíem al primer set de l'actuació amb una sala ben plena. Els dos protagonistes es retrobaven anys després d'haver coincidit en els inicis de les seves respectives carreres i, per a ells dos, vam entendre que es tractava d'una ocasió d'un alt component emocional. Hi va haver música coneguda, i també de nova per explorar plegats, tal com vam poder escoltar després. 

De seguida ens vam adonar que el set es plantejava sense pauses, amb una peça que en va integrar moltes altres i que va tenir una durada de 50'. El blues va fer-se veure només començar. Creixia i creixia fins que va connectar amb alguns passatges clàssics. De cop t'has de posar en alerta. La contundència, segurament més clàssica que rockera, es fa present amb certa violència fins que acaba en el minimalisme, les sonoritats extra-instrumentals, textures, sorolls... i, plàcidament, et veus transportat als grans espais septentrionals, aurores boreals, ambients nòrdics. 

Però ve't aquí que, sense adonar-nos-en, entrem en els acords flamencs i les seves escales frígies, just quan Gonzalo del Val posa les seves mans per primer cop sobre el hang que tenia a la seva esquerra. I apareix de sobte el rock, més aviat punk que no pas progressiu i, al final, una cançó... que duu als creixents melòdics, no pas rítmics com al principi, i finalitza tal com ha començat, amb el blues.

La segona peça comença amb un solo de bateria, polit i amb caràcter. Ja es veu que es tracta de quelcom més líric, més melòdic. Fins i tot hi ha una cançó, pre-gravada, que s'inserta juntament amb un seguit de projeccions del Marc Marquès, germà del pianista. Final d'un viatge generós i divers que no ens va deixar gaire temps per a respirar. Que en siguin més! 

MARIA I EL MIRACLE D'ALMERÍA

6 novembre 2024

SALA PARAL·LEL 62

56è Festival de Jazz de Barcelona

MARIA SCHNEIDER & CLASIJAZZ BIG BAND

Direcció: Maria Schneider

Acordió: Philippe Thuriot

Trompetes: Joan Mar Sauqué, Bruno Calvo, Pep Garau, José Carlos "Pepelu" Rodríguez

Trombons: Rita Payés, Tomeu Garcías, Miguel Moisés, Pedro Pastor

Saxos i vents: Irene Reig, Enrique Oliver, Tete Leal, Pedro Cortejosa, Francisco Blanco "Latino"

Piano: Dahoud Salim

Guitarra: Jaume Llombart

Contrabaix: Bori Albero

Bateria: Andreu Pitarch

Fotografies ©Imma Casanellas               

Ja no és que Maria Schneider sigui una compositora més que inquieta, amb una idea comunicativa única. Ni que la seva figura artística sàpiga connectar tan bé amb el que vol descriure. Ni tampoc que sigui, música a banda, una gran aficionada a la contemplació d’aus...

El que més va commoure en aquest concert al davant de la Clasijazz Big Band fou la capacitat de posar-hi el seu segell, de fer visible el seu món per mitjà d’un grup de músics, en principi, poc coneguts per la directora.

La Big Band, que forma part del miracle Clasijazz, que ve d’Almería de la mà d’un melòman anomenat Pablo Mazuecos -present a la sala i dirigint-se al públic amb paraules plenes d’emoció-, és una formació amb músics de procedència diversa (molts dels Països Catalans) que aquell vespre a la Sala Paral·lel 62 es va convertir en un instrument valuosíssim a les mans de la directora de Minnesota.

Una Big Band amb molta personalitat que en cap moment va deixar de ser Schneider. La capacitat de fer sonar les seves composicions tal com ella les ha pensat, acompanyada de l'obstinació dels músics per a deixar-hi el seu pòsit, la seva empremta, van ser gloriosos.

Irene Reig

  

Enrique Oliver

Creixents mil·limètrics a dojo, finals de cotó-fluix quan menys te’ls esperes, tuttis potents amb instrument solista per davant. Tot, marca de la casa.

Maria Schneider

Anècdota trista però molt emocionant fou el record que va tenir el saxofonista Francisco Blanco “Latino” amb la catàstrofe de la DANA que ha patit l’Horta Sud, a València, molt recent en el dia d’aquest concert. Fundador del col·lectiu Sedajazz, de la població de Sedaví, el saxofonista adreçà unes molt sentides paraules que van portar a un minut de silenci impressionant, seguit d’una ovació de gala amb tota la sala dempeus.

Francisco Blanco "Latino"

A banda, el concert també va comptar per al Retrat d’Artista que el Festival ha encarregat enguany a la trombonista i cantant Rita Payés, que forma part de la Clasijazz Big Band. Payés va participar, tant des del trombó com des de la veu, en un final discret però significatiu.

Rita Payés

PASSES DE GEGANT

CAMIL ARCARAZO - VÍCTOR CARRASCOSA QUINTET

Auditori del Conservatori del Liceu

56è Festival de Jazz de Barcelona

5 novembre de 2024

Víctor Carrascosa, trompeta i fliscorn

Camil Arcarazo, guitarra

Diego Hervalejo, piano

Masa Kamaguchi, contrabaix

Andreu Pitarch, bateria

                                                                                                               Fotografies ©Imma Casanellas

Camil Arcarazo i Víctor Carrascosa amb Masa Kamaguchi

Poques coses emocionen tant com el talent jove fent passes de gegant. Quan comença un viatge o, com en aquest cas, quan el viatge continua i s'atura a ports importants com el Festival de Jazz de Barcelona. En aquest concert, Arcarazo i Carrascosa van despertar molt més que curiositat. No val a badar. Nosaltres hi èrem i res no va ser només curiós, sinó sòlid, amb discurs bàsicament mainstream, però dels que fan parar l'orella.

Camil Arcarazo-Víctor Carrascosa Quintet

Els dos amics es van envoltar d'un trio que, pel que sembla, no tindrà continuïtat, si més no en els propers temps. Una llàstima que només hagi estat una reunió per a la ocasió, però quina reunió!

Diego Hervalejo

A les tecles hi trobem un dels pianistes que porta temps traient el cap a l'escena amb una brillantor constant, fins i tot configurant el seu propi trio. Es tracta del mallorquí Diego Hervalejo, fi estilista amb un discurs dels que arriben bé al pati de butaques.

Els dos protagonistes amb Andreu Pitarch i Masa Kamaguchi

La part central, i el cos, van anar càrrec d'un tot-terreny com Masatoshi Kamaguchi. Enèrgic i sorpresiu, a voltes solitari, però sempre amatent, el cordista japonès afincat a Catalunya no mostra mai res que no sigui eloqüència. Navega per mars embravits, però en el fons és un matalàs immens per a tripulants valents.

Camil Arcarazo i Víctor Carrascosa

Per tancar el triangle hi tenim un altre fi estilista que sempre enforteix el discurs general, un dels percussionistes capaços d'abraçar una gamma amplíssima d'extrems. De la tramuntana més sorollosa al llebeig més càlid, l'Andreu Pitarch, ara que parlem de soroll, ha pujat al podi sense fer-ne gaire. Només tocant bé.

Víctor Carrascosa

Excel·lències del trio a banda, el grup es va fer notar per tenir so propi, cosa gens fàcil de trobar pels escenaris. La sonoritat dels duos de guitarra i trompeta (o fliscorn), simultanejant sovint notes i partitura, no va passar desapercebuda. Al contrari, va semblar un autèntic senyal d'identitat.

Camil Arcarazo

A més del bonic duo de guitarra i fliscorn amb la versió de Body and Soul, i d'una peça del cantautor Micah P. Hinson i una altra del saxofonista/flautista Joe Farrell, el repertori va girar de forma un xic eclètica, i es va completar amb dues peces del propi Camil Arcarazo, i una altra de l'Alfons Carrascosa, històric compositor i saxofonista, i pare del bufador que ens ha ocupat a la crònica d'avui. 

EN VOLEM MÉS

LICEU GRAN ENSEMBLE

Direcció i arranjaments: Toni Vaquer

31 octubre 2024

Live Room - Conservatori del Liceu

56è Festival de Jazz de Barcelona

Fotografies ©Imma Casanellas                   

Toni Vaquer

Tot i el moviment constant que s'observa quan t'hi acostes, la feina que fan les escoles de grau superior a Barcelona sol passar desapercebuda. Per això és tan important que concerts com el que ens ocupa formin part del cartell d'un gran esdeveniment com el Festival de Jazz de la ciutat. 

La gran orquestra gairebé al complet

Gràcies a aquest aparador es fa visible una evidència: la feina que s'hi fa és no només respectable, sinó que arriba a uns nivells d'excel·lència molt alts. La responsabilitat la té la institució i els seus professors, però pel que fa al concert que avui tenim entre mans hi ha una figura que acumula molta "culpa", i aquest és el mallorquí Toni Vaquer.

Quartet de veus

En el "Gran Ensemble" hi trobem una formació de Big Band de Jazz, amb els seus saxos, trombons, trompetes, clarinets, i amb l'afegitó de l'oboè, flauta travessera, flautí, tuba i acordió diatònic, que se sumen a una nombrosa orquestra de corda (violins, violes i violoncels), a les quatre veus femenines, i a una rítmica que inclou baix i dues guitarres, tot elèctric, el seu piano, percussió i dues bateries. Més de 40 músics units sota l'aventura construïda, i meticulosament dirigida, pel pianista i compositor Toni Vaquer.

Paper important per a les cordes

El concert va tenir molts moments emocionants i poc descans per a l'ànima. Amb una tendència força clara cap als territoris del Jazz-Rock, la gran orquestra encalçà diverses sonoritats que van deixar un aire molt identificable, segurament per la participació tant de les cordes -algun moment amb el so un xic massa apagat- com de les veus. També hi van donar colors els solistes, i encara més quan van sonar per davant de tot l'oboè, la tuba o els violins. 

Flautí, oboè i clarinet, en marxa

Repertori amb peces de Wayne Shorter, Jason Palmer, un nocturn de Bach lligat amb un tema d'Aaron Parks, una cançó de Lucia Fumero i una darrera composició de Kurt Rosenwinkel. 

Saxos observats per saxofonistes

Tantes coses van passar en poca estona, no gaire més de 80 minuts, que en volem un altre. Un altre concert. Si us plau.

COM UNA ROCA

GHOST NOTE

Sala Apolo 2, Barcelona 24 octubre 2024

Robert “Sput” Searight, bateria i veus

Nate Werth, percussió

Dominique Xavier Taplin, teclats i veus

Justin McKinney, baix

Peter Knudsen, guitarra i veus

Mackenzie Green, veu

Jonathan Mones, saxo alt i flauta travessera

Daniel Wytanis, trombó

Convidada: Sarah Reich, claqué i dansa

Fotografies ©Imma Casanellas

Ghost Note, Sala Apolo 2, 24 octubre 2024

El Funk passa per ser una de les fronteres del Jazz. És allò que neix a Nord-Amèrica per influències bàsicament rítmiques provinents del Soul, el Rock i la Psicodèlia, i basa el seu èxit en el ball i una comunicació quasi religiosa amb el públic. I d'allà, de Dallas concretament, venen els Ghost Note. Un grup que circula més aviat per conreus musicals que el padrí James Brown ja va deixar ben llaurats. Els texans, però, tot i comptar encara amb la figura central d'un cantant, prescindeixen tot el que poden de la teatralitat d'altres temps.

Robert "Sput" Searight

Per parlar del concert, hem d'utilitzar l'adjectiu d'impecable. Una demostració de sincronia milimètrica i solidesa estructural a la que ja ens tenen acostumats els grups que venen d'aquesta tradició. No se m'acut d'on surt aquesta potència artística, però la històrica litúrgia interpretativa i les moltes hores de dedicació hi deuen tenir a veure alguna cosa. 

Dominique Xavier Taplin

La percussió va ser l'autèntica protagonista de la nit. Ni vents -massa desapercebuts- poques veus, llevat de la del cantant -totes, però, amb unes sensacions corals magnífiques- i pocs harmònics -tot i que guitarra i teclats tingueren els seus espais per a expressar-se. Deu ser que els líders del grup son els percussionistes, i d'aquí deu venir la sensació de duresa que va transmetre tota la vetllada. En aquest punt hi hem d'afegir la master-class de claqué amb aires flamencs que ens va oferir Sarah Reich en un dels temes de més minutatge del concert. Una duresa dolcíssima, la de la claquetista.

Sarah Reich

La part psicodèlica va venir d'una introducció del teclista Daniel Xavier Taplin, i els vents es van reivindicar amb un duo final (trombó + saxo) que va fer saltar tots els dubtes que havia generat la seva quasi absència fins aleshores. Tan sols alguns solos de Jonathan Mones, passats per filtres electrònics, potser un xic massa artificials, i les mínimes intervencions sempre acústiques de Daniel Wytanis, els havien posat en primera fila.

Daniel Wytanis i Jonathan Mones

Un "please love and funk!" va tancar hora i mitja de moviment perpetu.

Nate Werth

Justin McKinney

Mackenzie Green